|  La
vida de Carles de Foucauld en ceràmica
Una col·lecció de 18 relleus
ceràmics sobre el germà universal s’exposa
aquests dies a Catalunya
Amb motiu de la beatificació del germà Carles de
Foucauld, recorre aquests dies diversos indrets de Catalunya una
exposició de 18 relleus ceràmics sobre la seva vida.
La col·lecció és obra de l’escultor
Atonio Oteiza, frare caputxí que ha consagrat la seva vida
a l’art religiós actual. Amb aquests relleus, Oteiza,
en col·laboració amb la Família Espiritual
de Carles de Foucauld, ha volgut donar expressió artística
al missatge del ja beat Carles. Coincidint amb la seva pujada
als altars reproduïm aquesta setmana alguns d’aquests
relleus.
1.— VIATGE AL MARROC
Carles de Foucauld s’incorpora a l’exèrcit
com a soldat. Després de vuit mesos d’estada a Algèria,
decideix dimitir i dedicar-se a recórrer el món
àrab que l’ha fascinat. Carles es prepara durant
quinze mesos per iniciar una expedició al Marroc. Té
25 anys. Per realitzar aquest viatge estudia seriosament àrab
i hebreu, i aprèn tot el que és necessari. Es posa
en contacte amb el rabí Mardoqueu que accepta acompanyar-lo
i guiar-lo.
«Detesto la vida de quarter. Trobo l’ofici angoixant.
Com que ja havia decidit abandonar la professió militar
des de feia temps, donades les actuals disposicions, prefereixo
anar-me’n ara mateix; per què arrossegar-me encara
alguns anys sense cap objectiu en una vida en què no trobo
cap interès? Prefereixo aprofitar la meva joventut viatjant;
d’aquesta manera m’instruiré i no perdré
el temps»
2.— CONVERSIÓ AL CRISTIANISME
Després de diverses experiències de desert i el
tracte freqüent amb la seva cosina, Maria de Bondy, Carles
de Foucauld inicia una recerca de sentit que el porta a la conversió.
Un cop realitzada, té pressa per, d’alguna manera,
recuperar el temps perdut i entregar-se absolutament a Déu.
Es convertirà en un cercador de la voluntat de Déu,
amb un desig de complir-la de manera perfecta. Una mena de competència
amb ell mateix i una imatge de pecador passat l’incita a
un radicalisme total i absolut.
«Quan vaig creure que hi havia Déu, vaig comprendre
que havia de viure només per a ell. La meva vocació
religiosa data de la mateixa hora que la meva fe. Déu és
gran! Hi ha tanta diferència entre Déu i tot el
que no és ell!»
3.— POBRESA DE NATZARET
Vol immediatament professar en una congregació religiosa,
però el pare Huvelin l’atura i l’obliga a fer
primer una peregrinació a Terra Santa. Aquest viatge l’ajuda
a descobrir el rostre concret de Jesús. El troba a Betlem,
a Jerusalem, al Calvari, al misteri del sofriment. I finalment
a Natzaret, on pren consciència dels 30 anys que Jesús
va viure en aquest lloc. D’aquest viatge en treu una profunda
impressió del trobament amb la pobresa de Natzaret. Durant
tota la seva vida, Natzaret romandrà com una recerca constant
d’imitació a Jesús que el portarà sempre
més lluny.
«No em sentia fet per imitar la seva vida pública
en la predicació; jo volia la vida amagada de l’humil
i pobre obrer de Natzaret.»
4.— L’AMISTAT COM A MITJÀ D’EVANGELITZACIÓ
Després de viure l’experiència monàstica
a la Trapa d’Akbés (Síria), Carles de Foucauld
deixa el monestir per emprendre una recerca apssionada de la seva
vocació particular. Torna novament a l’Àfrica,
concretament a Algèria, on es diria que s’obren els
seus ulls i s’adona que en aquell semidesert hi ha una multitud
d’homes per evangelitzar i un ministeri molt important per
realitzar. La caritat, l’hospitalitat, les converses, el
llenguatge, conformen el mitjà d’evangelització
més important i original del germà Carles: l’amistat.
«Quan un estima, vol parlar tota l’estona amb l’ésser
estimat, o almenys mirar-lo. Això és l’oració:
no és altra cosa que l’intercanvi familiar amb el
nostre molt Estimat. El mirem, li diem que l’estimem, ens
alegrem als seus peus i allí li diem que volem viure i
morir.»
5.— VIDA ENTRE ELS TUAREGS
Com a conseqüència de la impossibilitat d’accedir
al Marroc, comença a viatjar acompanyant les autoritats
militars franceses, primer als llocs més pròxims
per portar els primers auxilis espirituals als soldats francesos,
i més tard amb més tranquil·litat cap a les
tribus del sud. Coneix el poble tuareg i el cap dels tuaregs de
l’Hoggar, de qui serà un bon amic, confident i conseller.
S’instal·la provisionalment a Tamanrasset. Carles
s’instal·la al cor del país tuareg en una
ermita extremament senzilla i deixa ja de residir de manera estable.
Carles es deixa portar per Déu, que sovint manifesta la
seva voluntat per mitjà dels esdeveniments:
«Aquesta vida de Natzaret el portarà segons les
circumstàncies a Beni-Abbès, entre els tuaregs o
en alguna altra banda... les circumstàncies diran. La vida
de Natzaret pot portar-se a tot arreu: portem-la al lloc més
útil per al proïsme.»
6.— EL GERMÀ UNIVERSAL
Carles no ha deixat de proclamar que no estava destinat a predicar
l’Evangeli amb la paraula, però es veu abocat a fer-ho.
Aquestes breus predicacions, però, són tasques accidentals.
El fons de la seva existència a Beni-Abbès consisteix
en un doble ritme d’oració i acollida. La seva casa
l’anomenen «la fraternitat», perquè el
germà Carles és el «germà universal».
«Em veig amb sorpresa passar de la vida contemplativa a
la vida del sagrat ministeri. Hi sóc portat, malgrat jo,
per les necessitats de les ànimes.»
7.— L’EUCARISTIA I ELS POBRES
L’Eucaristia, centre de l’apostolat, ha de ser portada
als homes. No n’hi ha prou amb il·luminar un lloc.
Carles vol posar dempeus focus eucarístics il·luminadors
i fraternals. D’aquí els seus llargs viatges on sempre
hi ha en primer lloc l’Eucaristia celebrada i adorada. Els
dos pilars units entre ells, irrompibles en la vida del germà
Carles, són la presència de Crist en l’Eucaristia
i la presència de Crist en els pobres.
«Evangelització no per la paraula, sinó per
la presència del Santíssim Sagrament, l’ofrena
del diví sacrifici, l’oració, la penitència,
la pràctica de les virtuts evangèliques, la caritat,
una caritat fraterna i universal, compartint fins l’última
mossegada de pa amb qualsevol pobre, amb qualsevol hoste, amb
qualsevol desconegut que es presentés, rebent qualsevol
ésser humà com a germà ben estimat.»
8.— ASSASSINAT DEL GERMÀ CARLES
Al capvespre de l’1 de desembre del 1916, Carles de Foucauld
es troba sol a casa quan un dels seus amics tuaregs el crida a
fora: ha arribat el correu. L’agafen un grup de rebels i
els vint homes que han rodejat sense soroll el fortí penetren
a l’interior... Havien pensat de saquejar el borj i agafar
el germà Carles com a hostatge, i el cop els resulta. Ell
espera ser emportat, amb els braços darrera i una corda
que li lliga els canells i els talons. No parla, mira endavant
i es manté immòbil. Ha estat confiat a la custòdia
d’un jovenet de quinze anys, que se li planta davant, amb
el fusell a la mà, mentre els altres duen a terme el saqueig.
Però algú crida: «Arriben dos meharistes!»
Se senten dos trets de fusell. El jove guardià enfolleix
i dispara a Carles, que cau sense cridar.
REQUADRE
«El germà Carles era una cristià radical,
un místic ben arrelat i compromès amb el món
àrab»
Antonio Oteiza, autor dels relleus sobre Carles de Foucauld
—Com va sorgir la possibilitat d’elaborar aquests
relleus sobre el germà Carles?
—Ha estat en gran mesura una cosa circumstancial. Ara ja
fa cinc anys, i després d’acabar una sèrie
de relleus sobre la vida d’un venerable caputxí,
uns germans de la Família de Foucauld em van oferir fer
una altra sèrie ceràmica sobre el germà Carles.
Aquests germans em van portar a Torre-xiva (València),
i va ser en aquesta fraternitat on vaig llegir amb més
deteniment la seva vida. Allà tenien un taller d’escultura
i així se’m va facilitar que anés traient
aquells passatges que més determinaven o expressaven la
seva interioritat, el seu exemple per a nosaltres.
—Quin vincle l’unia al germà Carles?
—Només el coneixia com a personatge de la cultura
religiosa actual i per la relació amb alguns membres de
la seva família espiritual. Llegint sobre ell arran d’aquest
encàrrec vaig descobrir que era una cristià radical,
un místic ben arrelat i compromès amb el món
àrab, i em va agradar molt.
—Quin ha estat el procés per crear aquestes ceràmiques?
—El primer de tot és el coneixement del personatge.
A partir d’aquí reflexiono i estudio la manera de
traslladar-lo al fang. El que em porta més temps és
aquest procés, juntament amb la selecció dels punts
essencials de la seva vida. Més que els fets o esdeveniments
cabdals de la seva vida m’interessen sobretot les actituds
de fons i els temes de valors humans. Un cop decidit què
vull fer, la realització és relativament ràpida.
Faig servir l’estil expressionaista i això exigeix
una execució ràpida. Acostumo a fer un relleu al
dia.
—Pel que diu, no són els primers relleus que fa sobre
personatges del cristianisme...
—No, he fet més de vint sèries d’aquest
estil... i normalment de personatges poc coneguts. Crec que pot
ser un bon mètode per donar a conèixer persones
amb uns valors humans que transcedeixen la consciència
del poble. (S.G.)
[baixeu l'article en PDF]
|
CC
en castellà