|  ARA
MATEIX-C
Els fets de París... Chirac...
i nosaltres
És possible que els aldarulls dels barris de París
i d’altres ciutats franceses saltin al nostre país?
En qualsevol hipòtesi el més raonable serà
sempre descobrir-ne i analitzar-ne les causes, tot mirant d’identificar-ne
les possibles pistes entre nosaltres. Les causes, no cal dir-ho,
precedeixen sempre els seus efectes però, en general, ens
passen desapercebudes, o no ens mobilitzen prou… fins que
afloren els problemes. Ara, a pilota passada, el president de
la República Francesa n’ha assenyalades tres: una
crisi de sentit, una crisi de punts de referència, una
crisi d’identitat. Parlem-ne una mica.
La crisi de sentit, no es dóna també en alguns aspectes
del que aquí n’hem dit incivisme? Potser aquest nom
peca de massa suau… En realitat, quan un segment de la població
no se sent compromès amb la ciutat, és indiferent
a les incomoditats que pot causar als altres, i tant se li’n
donen els perjudicis de tot ordre que ocasiona… no demostra
també, manca de sentit? En tot cas, no resulta gens fàcil,
ni entre els joves dels barris francesos ni entre nosaltres, donar
sentit a la vida, ni que sigui en un nivell elemental. Ara bé,
la manca col·lectiva de sentit no s’arregla amb accions
voluntaristes, sinó amb la superació dels factors
que l’han generada.
Quan Chirac parla de crisi de punts de referència al·ludeix,
evidentment, als valors. També aquest és un problema
que compartim nosaltres. Aquí s’imposa una reflexió
autocrítica d’alguns aspectes de la cultura dominant.
La permissivitat sense límits, ajuda a tenir valors? I
l’apologia sistemàtica de la disbauxa, amb la contrapartida,
encara, de la ridiculització dels models de vida sobris,
amb capacitat de domini de si mateix, amb gust per l’esforç
i el treball? No es pot incitar un poltre a desbocar-se…
i després aturar-lo en sec. La repressió no ve de
comportar-se d’acord amb unes conviccions, sinó de
difondre, per tots els mitjans, un determinat estil de vida, i
pretendre frenar-lo, en un moment donat, per conveniències
socials.
El punt que m’inspira més reserves és el de
la crisi d’identitat. De quina identitat parla, Chirac?
De la dels immigrats, les quals, evidentment, caldrà que
s’agermanin en un projecte de convivència o de l’establerta
oficialment? Què vol l’Estat: imposar un model únic
al qual s’han de sotmetre els ciutadans o bé servir
els ciutadans reals, en la seva diversitat? És a dir, una
nena musulmana ha de prescindir del vel, i un alumne rossellonès
ha de deixar de parlar català, quan entren tots dos a l’escola
pública, o hi han de ser acollits tal com són, per
conviure amb els altres?
A banda d’aquestes tres crisis apuntades per Chirac i que
ens cal, certament, valorar, hi ha dues condicions imprescindibles
per afrontar els fenòmens que França ha viscut i
viu, i que poden estendre’s: un canvi social en profunditat
i una acceptació més generosa de la diversitat.
Continuarem parlant-ne.
J. Carrera Planas
[baixeu l'article en PDF]
|
CC
en castellà