EDITORIAL
La LOE
Centenars de milers de manifestants es van concentrar a Madrid
el 12 de novembre passat per protestar contra el projecte de Llei
Orgànica de l’Educació (LOE) impulsat pel
govern socialista. Encara que les xifres són molt dispars,
segons les fonts, cosa ja habitual en aquests casos, ningú
no s’atreveix a negar l’èxit numèric
de la manifestació. Fins i tot el president del govern,
José Luis Rodríguez Zapatero, que es troba en hores
baixes segons diverses enquestes, s’ha prestat a escoltar
els convocants de la manifestació, cosa que no ha fet en
ocasions anteriors, o en el moment en què va rebre més
d’un milió de signatures contra el mateix projecte
educatiu.
Alguna cosa deu anar malament quan el líder socialista,
que tant va alçar la bandera del diàleg i del tarannà,
es troba amb manifestacions continuades contra la seva política.
I és que, normalment, la manifestació ciutadana
als carrers sol ser l’últim recurs quan una part
de la societat no se sent escoltada o tinguda en compte per part
dels seus governants. Sense entrar a valorar altres manifestacions
anteriors, en el cas que ara ens ocupa, és cert que hi
va haver diàleg amb els bisbes sobre el tema de l’educació,
però no es va arribar a cap acord. I és que el «tarannà»
ha d’anar més enllà de les formes, perquè
si no hi ha voluntat de cedir en res per trobar l’acord,
el diàleg és buit i inútil.
Per això, els bisbes espanyols van donar suport majoritàriament
a la manifestació, encara que, a l’hora de la veritat,
van ser pocs els que van sortir al carrer. Els prelats catalans,
per la seva banda, poc propicis a animar aquest tipus de manifestacions
públiques, es van limitar a expressar la seva veu crítica
amb el projecte educatiu de la LOE.
És normal que els bisbes i la comunitat catòlica
expressin la seva preocupació per una llei que, a més
de plantejar seriosos problemes constitucionals sobre la llibertat
d’ensenyament i sobre el dret dels pares per a l’elecció
del model d’educació per als seus fills, margina
la religió, deixant-la com una formació sense cap
importància, sense possibilitat d’avaluació,
sense alternativa real i fora de l’horari escolar. Mentrestant,
s’afavoreix una nova assignatura, d’educació
per a la ciutadania, que alguns ja han comparat amb aquella «formació
de l’esperit nacional», en què probablement
es donaran consignes que estaran en contradicció amb la
doctrina de l’Església.
Però, seria perillós reduir els errors de la LOE
a aquestes dues qüestions, d’altra banda tan importants
per als creients. Probablement, el principal problema de l’educació
rau en el fracàs que s’està produint al nostre
país a nivell educatiu, amb continus canvis de plans, sense
que cap hagi demostrat resultats positius en l’alumnat.
Contrasta aquesta realitat amb la d’altres països que
mantenen durant força dècades el seu model educatiu,
malgrat els canvis de color polític dels governs, i que
obtenen com a premi uns resultats educatius enormement superiors
als del nostre país. Mentre cada partit governant es mantingui
inflexible amb la seva llei educativa, com ara passa amb la LOE
del Partit Socialista o, anteriorment, amb la LOCE del Partit
Popular, no podrem avançar de cap manera. Fins que no hi
hagi un gran pacte educatiu que uneixi una àmplia majoria
del Parlament espanyol, i que inclogui, com a mínim, les
dues principals forces polítiques estatals, no hi podrà
haver estabilitat educativa. I mentre els polítics es barallen
al crit de «jo ara derogo la llei educativa que tu vas fer
i imposo la meva», els grans perjudicats són els
estudiants, amb uns nivells culturals molt baixos i amb un fracàs
escolar tremendament preocupant.
Finalment cal dir que una educació que no tingui en compte
els valors més intrínsecs de la persona, com per
exemple, tot el seu sentit transcendent, quedarà coixa.
Les lleis laïcistes que volen excloure qualsevol element
religiós de la vida pública, com les que s’apliquen
a França, ja veiem quines reaccions comporten.
[baixeu l'editorial en
PDF]
|
CC
en castellà